Arriba la Festa Major de Sants, uns dies que esperem tot l'any per veure els carrers engalanats, per gaudir de musica en viu , per passejar pels carrers de Sants i celebrar que, un any més, estem orgullossos de viure a un barri plé d'activitat i de vida.
Sants 3 Ràdio, com cada any, està a peu del carrer per informar de totes aquestes activitats i de tot el que passi a les diferents seus de la festa.
Hem començat la Ronda de Nit amb un tema inclós al disc "El Gat Blanc" que va publicar l'any 1973. El tema "La Sardana Flamenca".
Per cert que el que escoltem ara de fons és un altre dels músics fonamentals d'aquesta moguda, Jordi Sabatés, al que ja li vaig dedicar una Ronda de Nit especial. El tema és "Ocells del més enllà part III" de 1976.
Però avui no parlarem ni de Toti Soler, ni de Jordi Sabatés, no per que no valgui la pena parlar-ne, ja parlarem d'ells una altre dia, sinò per que avui parlarem de la música que va enregistrar l'orquestra Mirasol l'any següent 1974 al disc Salsa Catalana.
"El Gat Blanc", "Ocells del més enllà", "Tot l'enyor del demá" o el nostre protagonista d'avui, "Salsa Catalana", són discos fonamentals del que es va anomenar "Ona Laietana". Parlant d'Ona Laietana, com queda clar, jo vaig viure aquella época, i potser estava una mica despistat, o pensant en unes altres coses, però jo escoltava la música d'aquests discos, i mai, però mai, en va dir ningú que allò era "Ona Laietana". Jo crec que el terme es va populritzar anys més tard. Però, ja dic, pocser era el meu estat mental en aquella época.
El cas és que "Salsa Catalana" va ser un altre dels discos o fundacionals o bàsics d'aquella época. Jo no sé, no es pot saber , quantes vegades vaig escoltar aquest disc. Centenars de vegades, això segur.
Avui l'escoltarem sencer. Comencem pel començament. Això és una meravella : "To de Re per Mandolina i Clarinet". Escoltarem el tema, i el seu "Reprise".
Salsa Catalana és un dels discs que millor resumeixen l’impuls creatiu de l’ona laietana. Publicat el 1974 per l’Orquestra Mirasol, el treball captura un moment molt concret de la música catalana: el desig de connectar amb el jazz-rock internacional sense renunciar a una identitat pròpia, local i mediterrània.
A mitjans dels setanta, Barcelona vivia una efervescència cultural marcada pel final del franquisme i per l’aparició de nous espais de llibertat artística. En l’àmbit musical, això es va traduir en una escena que ja no volia limitar-se a la cançó d’autor o a la música de consum, sinó explorar formes instrumentals més obertes, més modernes i més híbrides.
En aquest context va néixer l’ona laietana, amb la sala Zeleste com a centre neuràlgic. L’Orquestra Mirasol va formar part d’aquest moviment amb una proposta que unia jazz, rock, ritmes llatins i una certa vocació de música popular sofisticada. Salsa Catalana és, en aquest sentit, una declaració d’intencions: un disc que sona urbà, lliure i alhora arrelat.
Els músics :
Miquel Lizandra: Bass Drum [Bombo], Drums, Guiro [Metallic Guiro], Glockenspiel [Lira]
César Vieira: Berimbau, Cuica, Bells [Escallots], Drum [Tambor], Drums, Tamboril, Congas, Glockenspiel [Lira], Crotales, Triangle, Bells [Esquellots]
Pedrito Díaz: Bongos, Congas, Voice, Guiro
Ricard Roda: Clarinet, Baritone Saxophone, Sopranino Saxophone, Flute, Piccolo Flute, Alto Saxophone, Soprano Saxophone
Xavier Batllés: Mandolin, Bass [Pipe], Bass [Fender], Crotales
Víctor Ammann: Piano [Piano Steinway], Electric Piano [Piano Fender-Rhodes], Synthesizer [Minimoog]
Ramon Isbert: Bassoon
Domènec Segu: Oboe
Ferrán Sala: Contrabass
Josep Casasús: Viola
Ernest Xancó: Violoncello
El debut de Mirasol no és només un primer pas discogràfic; és una peça fundacional dins del jazz-rock català. L’àlbum mostra un grup que ja té una veu pròpia i que no es limita a imitar els models anglosaxons del moment. Hi ha influència de la fusió nord-americana, però també una manera d’entendre la melodia, el color i el ritme que el situa dins una altra sensibilitat.
El títol mateix, Salsa Catalana, condensa bé aquesta tensió. La paraula “salsa” remet al món llatí, al moviment, al ball i al groove, mentre que “catalana” hi afegeix una marca d’origen i de voluntat identitària. No és una etiqueta comercial: és una forma de dir que la modernitat també es pot construir des d’aquí.
Escoltat avui, Salsa Catalana conserva una força notable. És important no només com a document històric, sinó com a exemple d’una música que va voler ser moderna sense complexos i local sense provincianisme. En un temps en què sovint es confon l’originalitat amb la ruptura absoluta, el disc recorda que la identitat també es pot construir a partir de la síntesi.
Per això continua sent una obra clau: perquè resumeix una època, un lloc i una manera de fer música que va obrir camins. I perquè, encara ara, manté aquell equilibri tan difícil entre rigor, llibertat i imaginació.
La importància de Salsa Catalana no s’acaba en el disc mateix. Des d’aquí, l’Orquestra Mirasol va anar evolucionant cap a una etapa més oberta i expansiva, fins a la transició cap a Mirasol Colores. Aquesta mutació no significa una ruptura, sinó una ampliació del projecte inicial.
Si el disc de 1974 representa el moment fundacional, la fase posterior mostra la voluntat de continuar explorant nous llenguatges i de no quedar-se fixats en una sola fórmula. Això és molt propi de l’ona laietana: un moviment que no es defineix per l’estabilitat, sinó per la transformació.
